LA "FLAUTA MÀGICA" DELS "FURBI"

Una Flauta màgica reduïda a una hora de durada; una Flauta màgica cantada en català –amb traducció inspirada, en gran mesura, en la que Carme Serrallonga va fer per al Teatre Lliure el 1984, tot i que no consti en el programa de mà-; una Flauta màgica interpretada tan sols per dues actrius-cantants i quatre actors-cantants; una Flauta màgica despullada en un espectacle sobri però que manté l’essència de l’obra, no tant en el vessant màgic però sí en el del discurs utòpic i de reminscències maçòniques; una Flauta màgica per a tots els públics i no pensada específicament per a un públic coneixedor de l’òpera com a gènere o del singspiel de Mozart. Fins aquí –i podríem afegir d’altres característiques descriptives- res que s’allunyi de molts espectacles que s’han fet (a casa nostra o fora d’aquí) sobre La flauta màgica. La gràcia de la companyia Dei Furbi rau en l’arranjament de Paco Viciana, que ha reduït l’òpera mozartiana a una partitura per a la veu humana, no tan sols els fragments solístics, sinó també els instrumentals i orquestrals, arreglats per a conjunt de veus que canten a cappella fragments tan complexos com ara l’obertura, bisada al final de l’espectacle. O els acompanyaments d’àries i concertants que poblen l’últim singspiel de Mozart.

L’àgil direcció de Gemma Beltran obliga els intèrprets a un treball maratonià, en què el cant està obligat a servir-se del gest i aquest al cant, en un engranatge meticulós i perfecte, fent abstracció d’una música visualitzada gràcies a un treball corporal exigent.

Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia i Marc Vilavella ho donen tot al servei dels personatges que poblen La flauta màgica, al llarg d’un espectacle breu (una hora i cinc minuts) que es pot veure a La Seca-Espai Brossa del carrer de Flassaders de Barcelona, en sessions que dimecres a diumenge a les 21h. (diumenge a les 19h.) fins el 7 d’abril. “Mozart ens expressa de forma neta i precisa que és gràcies al poder de la música (de l’art) que els personatges podran travessar alegres la fosca nit de la por”, ens diuen al programa de mà. Una netedat i una precisió que ens permeten, gràcies als “Furbi”, travessar seixanta-cinc minuts de qualitat i d’originalitat al servei d’una peça tan cèlebre i celebrada com immarcessible en les seves possibilitats de dir-nos encara moltes coses, més enllà dels tòpics a què l'ha sotmesa la història.

BICENTENARI DE SCHIKANEDER

Demà divendres que ve farà dos-cents anys que va morir a Viena Emanuel Schikaneder, dramaturg, director i empresari teatral, actor, cantant i ocasional compositor, i autor del llibret de La flauta màgica, que el 30 de setembre de 1791 s’estrenava amb gran èxit al teatre Auf der Wieden, en un suburbi vienès. La música de Wolfgang Amadeus Mozart, amic de Schikaneder, va contribuir sens dubte a l’èxit del cèlebre singspiel, però seria injust recordar Schikaneder tan sols per aquesta obra.

Un home de teatre

Nascut a Straubing l’1 de setembre de 1751, el nostre home va ser educat pels jesuïtes a Ratisbona. La seva catedral va testificar les primeres passes com a cantant, perquè de nen Schikaneder formava part de l’escola coral del temple. Entre 1773 i 1774, Schikaneder va entrar a formar part d’una companyia teatral itinerant i el 1775 o el 1776 aquell grup estrenava a Innsbruck Die Lyranten, singspiel amb lletra i música del futur autor de La flauta màgica. El 1786 estrenava a Salzburg Das Urianische Schloss, la segona obra músico-teatral amb llibret i música de Schikaneder, si bé cal pensar que el seu estil seria de tall eminentment popular i ocasionalment arranjador de peces ja existents.

Casat amb una actriu membre de la companyia, Eleonore Arth, Schikaneder es va distingir també com a actor: el seu èxit indiscutible va ser el paper titular del Hamlet shakesperià, que va interpretar a Munic i a Salzburg. Va ser en aquesta ciutat, el 1780, on Schikaneder, ja director de la companyia itinerant, va conèixer la família Mozart i es va fer amic d’un Wolfgang Amadeus de 24 anys, amant del teatre i a qui la ciutat cardenalícia se li feia massa petita.

El 1785, Schikaneder va establir-se a Viena, on va ser actor del Teatre Nacional. El 1789, establia a la capital imperial el Theater auf der Wieden com a director, empresari i principal actor. Va ser en aquest local on Schikaneder va escriure diverses peces teatrals i llibrets per a singspiel de rerefons màgic i per a representacions molt lluïdes ateses les catacterístiques tècniques i les possibilitats escèniques del teatre. És en base a aquestes possibilitats que es va concebre una obra com La flauta màgica, inspirada en obres anteriors i amb el rerefons de la francmaçoneria, societat secreta a la que Schikander havia pertangut ocasionalment i de la que coneixia els rituals iniciàtics. No cal dir que el paper més carismàtic de l’òpera, l’ocellaire Papageno, va ser interpretat pel propi llibretista.

Més enllà de La flauta màgica

El 1798, Schikaneder va escriure el llibret per a una segona part de La flauta màgica, El laberint o La lluita contra els elements. Mozart feia set anys que havia mort, de manera que la partitura va anar a càrrec de Peter von Winter. Schikaneder va tornar a interpretar el paper de Papageno i el de la Reina de la Nit va anar a càrrec de la soprano Josepha Hofer-Mayer, nascuda com a Josepha Weber, germana de Konstanze Weber i, per tant, cunyada de Mozart. Una òpera, per cert, que enguany ha recuperat el Festival de Salzburg.

Abans de La flauta màgica, el Theater auf der Wieden ja havia presentat un singspiel de rerefons mitomàgic i, com l’òpera de Mozart, imbuïda de rerefons egipici. Es tracta de La pedra del filòsof.

Al teatre de Schikaneder treballava un equip de cantants-actors com ara Benedikt Schak (futur Tamino de La flauta màgica), Franz Josef Gerl (el futur Sarastro de la mateixa obra) i Johann Baptist Henneberg. Aquests tres músics, a més de Schikaneder i de Mozart, van ser els autors d’una obra col.lectiva en forma de singspiel i estrenada l’11 de setembre de 1790, Der Stein des Weisen, és a dir La pedra del filòsof. Una peça en dos actes amb números diversos compostos pels cinc músics. El 1996, el musicòleg David Buch va trobar-ne la partitura i va localitzar dos fragments més de Mozart a més de l’únic que es coneixia.

El singspiel La pedra de filòsof és, com La flauta màgica, una “zauberoper”, és a dir una òpera màgica en què l’element místic i còmic es donen la mà, suposadament ateses les possibilitats tècniques del teatre Auf der Wieden. L’argument està extret del conte Nadir i Nadine del recull Dschinnistan recopilat pel poeta Christoph Martin Wieland.

Com a singspiel que és, l’obra té parts parlades i d’altres de cantades (sempre en alemany) i, tot i estar escrita per cinc compositors, hi ha una sorprenent unitat estilística com es pot comprovar en la versió discogràfica del segell Telarc.

Schikaneder va prosperar empresarialment i econòmicament, i el 1801 va traslladar la seva companyia a un local molt més ben equipat, el Theater an der Wien, encara dempeus avui, i a la porta del qual hi ha una petita escultura representant un Papageno.

Amb tot, els anys de glòria d’aquella nova etapa durarien poc, perquè Schikaneder, malalt de sífilis, va embogir i va quedar reclòs els últims cinc anys de la seva vida fins que va morir a Viena el 21 de setembre de 1812.



ESCOLTAR (DE DEBÒ) "LA FLAUTA MÀGICA"

Abans que res, disculpeu que hagi deixat tant de temps aquest blog deixat anar de la mà de Déu. És cert, la meva infidelitat no té nom, però sabeu que mantinc ben viva la professió de fe mozartiana, i que la canalitzo a través d'altres mitjans, que passen enguany per la Universitat de Barcelona, on dedico una assignatura al geni de Salzburg, predicant-ne la bona nova. Amén.

En tot cas, l'ocasió és propícia per endinsar-me de nou en l'univers blogaire mozartià per fer-vos avinent la quarta (i sembla que darrera) publicació sobre Mozart que Duxelm acaba d'editar, i escrita per Pere-Albert Balcells: Escoltar La flauta màgica de Mozart (2012). En altres posts d'aquest blog ja he comentat l'admirable tasca de Balcells, musicògraf i professor de piano i, sobretot, vehement profeta de la causa mozartiana. Una vegada més, la pulcritud de l'escriptura, la claredat conceptual i l'acurada i rigorosa anàlisi de l'òpera, permeten endinsar-nos en el complex univers d'una òpera enganyosa. Perquè La flauta màgica mai no és el que sembla, però sí que té una coherència absoluta si un s'escola, de debò, en els seus envitricollats pentagrames i en la seva simbologia textual i musical.

En aquest sentit, Balcells, després d'haver-nos convidat a (re)escoltar Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte, ens obre les portes al darrer singspiel de Mozart, amb el mateix criteri i esquema de les monografies anteriors: una introducció contextual (amb una especial atenció a les relacions de Mozart amb la francmaçoneria), la traducció del llibret amb els comentaris analítics sobre aspectes de la partitura, l'anàlisi de l'obertura i un epíleg amb reflexions que bé poden generar nous punts de vista sobre la singular pàgina: "Normalment s'acostuma a dir que La flauta màgica és en el fons un oratori maçònic que adopta la superfície argumental d'un conte de fades. Però (...) potser caldria preguntar-se si no és en el fons un conte de fades que adopta la superfície argumantal d'un oratori maçònic (...) Resulta si més no qüestionable el procediment de disseccionar plans diferents en una obra de Mozart, un creador per al qual no semblen haver existit mai fronteres de cap espècie en la particular forma de viure l'existència" (p. 265).
Com deia més amunt, Balcells és un analista vehement i rigorós. Però mai no és dogmàtic (la gràcia mozartiana no admet dogmatismes) ni distant del tipus de lector que pot llegir els seus llibres, pensats "per a tots els públics". I és que una de les virtuts de l'autor és facilitar l'accés a quelcom de per si complicat. I fer, de la complicació, una cosa aparentment senzilla. Senzilla i complicada, això és La flauta màgica, una obra que gràcies al llibre que edita Duxelm, es pot escoltar de zero, però de debò, gràcies a les bondats de Pere-Albert Balcells.
PS: Si voleu sentir l'entrevista que vaig fer a Balcells a l'edició del 8 d'abril del meu programa Una tarda a l'òpera de Catalunya Música , aquí teniu l'enllaç corresponent:
http://www.catradio.cat/audio/625922/Escoltar-la-flauta-magica-amb-PA-Balcells

US POT INTERESSAR...

Això està obert a tothom. Us ho brindo amb aquest enllaç.

http://www.uoc.edu/portal/catala/institut_internacional_postgrau/programes_oberts/universitat-estiu/cultura-oberta/literatura-opera/index.html

BALCELLS I "DON GIOVANNI"

Un cop més, Pere Albert Balcells ens obsequia amb un llibret monogràfic centrat en una òpera de Mozart. Editat per Duxelm, i després de la monografia dedicada a Le nozze di Figaro, el volum Escoltar el “Don Giovanni” de Mozart és una rigurosa anàlisi del “dramma giocoso” amb llibret de Lorenzo Da Ponte, estrenat a Praga el 29 d’octubre de 1787. El musicògraf català analitza al llarg de les pàgines que integren el llibre els compassos que conformen la sensacional partitura. Amatent a tots els detalls, i incloent el text original amb traducció al català, Balcells ens ajuda a aproximar-nos a una de les obres que més ajuden a entendre el mite de Don Joan i que, des del Burlador de Sevilla atribuït a Tirso de Molina, tants rius de tinta ha fet vessar. No hi ha en el llibre de Pere Albert Balcells traces d’erudició, però sí molta saviesa, fruit de la reflexió, l’escolta atenta i la planificació per fer assequible al lector oient el què, el qui, el com i l’on d’una obra mestra com Don Giovanni. Una erudició que estalvia petulàncies o arrogàncies estèrils; una saviesa que és la pròpia dels senzills que s’adrecen als senzills; i uns lectors que per força han de ser oients per apropar-se a l’òpera de Mozart escoltant els seus dos actes i llegint les agudes observacions de Balcells. El llibre, doncs, és apte per a tots els públics: els iniciats en l’òpera de Mozart hi redescobriran aspectes potser ocults però que hi són; i els qui vulguin entrar de ple en l’univers del donjoanisme musical tindran amb aquest llibre una guia perfecta per conèixer la millor banda sonora per al dissolut castigat.

MONUMENTS BARCELONINS DEDICATS A MOZART

El 1882, i coincindint amb les representacions de Don Giovanni al Teatre Líric, als jardins que envoltaven aquest local de l'Eixample es va col.locar l'escultura que Josep Reynés havia fet de Mozart, davant d'una anterior i que representava Beethoven. El cronista del Diario de Barcelona, Alberto del Castillo, va fer un comentari en què destacava "al autor de Don Juan sentado en un sillón de la época, vestido con un rico casacón y con la pulcritud de quien cultivaba el trato de la sociedad y componía para solaz de los salones de su tiempo las preciosas obras que aplaudieron con estusiasmo sus contemporáneos, como los aplauden los músicos y aficionados de nuestros días". I el cronista seguia, descrivint la figura del músic: "tiene apoyada la mano derecha en la barbilla, en actitud meditabunda, a la vez que muestra en el rostro y muy particularmente en los ojos y en la boca una expresión serena simpática, que corresponde bien a nuestro entender con el carácter de sus composiciones musicales". Dec aquesta font a Montserrat Guardiet i Bergé, autora del llibre El Teatre Líric de l'Eixample (1881-1900), Barcelona, Pòrtic, 2006, p. 1001-101.

No estaria de més recordar que el nom de Mozart, a banda de tenir un carrer a Gràcia (un carrer, per cert, no gaire bonic), presideix una part de la façana del Gran Teatre del Liceu. El mateix teatre havia tingut, al lloc on actualment hi ha una escultura representant Orfeu a l'escala d'honor i que comunica el vestíbul amb el saló dels miralls, un bust de Mozart. N'havia substituït un que representava la reina Isabel II i que va ser llançat al mar, després d'haver estat arrencat i arrossegat Rambla avall durant la revolució de setembre de 1868. Ben fet.
Llàstima, però, que el bust de Mozart del Liceu ningú no sap on para. I, pel que fa a l'escultura de Reynés del Teatre Líric, va passar de Barcelona a Badalona, I actualment diuen -així m'ho va fer saber la Montserrat Guardiet- que és a l'Argentina. D'això se'n diu traspassar fronteres.
La primera fotografia, a l'esquerra, és el detall de l'escultura, fet per Josep Cortinas i Suñol i procedent de l'arxiu d'imatges del Museu de Badalona; la segona, a la dreta, procedeix del fons del fotògraf Josep Salvany i Blanch conservat a la Biblioteca de Catalunya.

RENÉ JACOBS I "LA FLAUTA MÀGICA"

Vaig rebre d'Harmonia Mundi l'últim Jacobs operístic fa una setmana i d'ençà d'aleshores ja l'he escoltat quatre vegades, tant a casa com pel carrer gràcies a un iPhone que treu fum: tal és l'impacte que produeix la relectura que s'ha fet de La flauta màgica, gràcies al talent de René Jacobs i a la formació coral i orquestral que té davant. Com ha passat en la resta d'enregistraments d'òperes de Mozart (Così fan tutte, Le nozze di Figaro, Idomeneo, La clemenza di Tito i Don Giovanni), ni els repartiments són del tot homogenis -excepte en el cas de Così...- ni compten amb noms estelars. I, de totes aquestes òperes, potser La flauta màgica resulti la més fluixa a nivell de repartiment: ni Daniel Behle com a Tamino ni Marcos Fink com a Sarastro no tenen la veu escaient als personatges respectius. I si la Reina de la Nit d'e la finesa Anna-Kristiina Kaappola funciona a "O zittre nicht" i l'ària posterior, les contínues emissions d'aire a "Der hölle Rache" acaben per ser irritants. Un Papageno que funciona a les mil meravelles en els diàlegs i en les parts cantades però de timbre impersonal és el que defineix la tasca de Daniel Schmutzhard en la pell d'ocellaire, i tan sols la Pamina de Marlis Petersen i la Papagena de Sunhae Im (és clar que el personatge és irrisori) resulten convincents al cent per cent.

Liquidada la part vocal, cal insistir un cop més en l'encert de Jacobs com a director d'un enregistrament que és una relectura, un replantejament del que coneixíem fins ara de l'última òpera estrenada de Mozart. Els temps són sorprenentment àgils, vius i amb dinàmiques contrastades; l'orquestració mozartiana es deixa sentir amb tots els matisos, els trinats de la partitura, sense trampes però amb la voluntat de fer-ne ressaltar els efectes incisius (que no són pocs); els canvis sobtats de "tempo" en l'interior d'alguns números accentuen el dramatisme o la comicitat del singspiel... i és que Jacobs pren l'opció, precisament, pel singspiel. Certament, àries i passatges corals com "O Isis und Osiris" o el quadre dels homes armats, amb tota la mistagògia de rerefons francmaçó, tenen cabuda en els plantejaments de Jacobs, però no tant com l'element còmic. L'afegit d'efectes sonors (alguns, reconec que irritants, com l'omnipresència ornitològica), la integritat del diàleg parlat amb bon treball actoral i la utilització del pianoforte amb improvisacions fins i tot en les parts cantades acaben d'arrodonir un producte sensacional i que ningú no es pot deixar perdre. Hom pot redescobrir coses interessants com, per exemple, la cadència del trio de les dames al primer acte, i que Mozart va acabar per eliminar poc abans de l'estrena de l'òpera. Una cadència, per cert, que ja consta en la gravació de la mateixa òpera editada per Erato i dirigida per William Christie (1995).
No cal dir que el so de l'enregistrament és espectacular, i que el rendiment del Cor de Cambra de la RIAS i de l'Akademie für Alte Musik de Berlín tornen a ser dignes d'enveja i d'amiració i una de les millors opcions d'Harmonia Mundi, a banda del lideratge del propi René Jacobs, summe sacerdot d'una cerimònia de la que participem amb fruïció i devoció, no necessàriament per aquest ordre.
La capsa de tres discos inclou un llibret amb dos articles: un de Jan Assmann sobre el context dels estudis egipcis a la Viena de Mozart i un altre del propi Jacobs explicant el perquè de les opcions musicals de l'enregistrament. De debò que tot plegat val molt la pena.